POEMA ENYORAT

EL CARRER DELS PETONS

MARCEL FITÉ

Capítol 22

La mort de Ferran VII (any 1833)

Què li va cridar l'atenció al Miquel?

Que el poema que li mostrava el Pep, publicat en una revista, estigués escrit en català.

Argelaga sense flor

"Després de tot, les argelagues també floreixen".

Argelaga florida

Li va dir el Pep, tot recomanant-li que calia confiar en que les coses anirien canviant.

Oda a la Pàtria

El poema que li va fer companyia al Miquel era un fragment de l'Oda a la Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau, de l'any 1833.

Diu en Miquel que, potser perquè era en català, o potser perquè necessitava el consol de la poesia, el va llegir i rellegir un munt de vegades i se'l va aprendre de memòria. I aleshores en transcriu un fragment al seu quadern:

"Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,

oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,

dels núvols e del cel de lluny vos distingia,

per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,

com guarda vigilant cobert de boira e neu,

guaites per un forat la tomba del Jueu,

e al mig del mar immens la mallorquina nau".

El poema "Pàtria" d'Aribau, conegut més tard com a "Oda a la Pàtria", va ser un exponent del moviment de la Renaixença catalana, que en aquells temps començava de forma incipient, i el qual pretenia recuperar una consciència nacional catalana, sobretot a través de la plena identificació entre llengua i pàtria.

 Hi ha alguna poesia que en alguna ocasió t'hagi fet companyia?

I vet aquí la nostra resposta

La meva germana, avui morta, em portava tretze anys i als seus vint-i-cinc, tot just superada la meitat del segle XX, jo la sentia a casa recitar: ara "La vaca cega"; ara "La Ginesta", de Joan Maragall, amb molta dolçor.

Però també altres versos, amb tristor empeltada de tendresa.

Passat el temps algú em va fer a mans un llibre* -encara el tinc- on hi vaig trobar el poema que em va fer sentir l'enyorança d'aquella veu, amorosa, com anava desgranant aquells versos, que jo havia memoritzat quan, sense encara entendre'ls, em comunicaven una desconeguda emoció:

"Mi carta que es feliz, pues va a buscaros,                                         cuenta os dará de la memoria mía.

Aquel fantasma soy que, por gustaros,

jugó a estar viva a vuestro lado un día.

Cuando lleve esta carta a vuestro oído

el eco de mi amor y mis dolores,

el cuerpo en que mi espíritu ha vivido,

ya durmiendo estará bajo unas flores."

 EL TREN EXPRESO de Ramón de Campoamor.

Tren expresso - Foto Xarxa

*Los 25.000 mejores versos de la lengua castellana.