dijous, 27 d’octubre del 2016

RECORDS REPRIMITS

EL CARRER DELS PETONS


Marcel Fité

Capítol II - Un malson a la dispesa del carrer Ferran


El recurs amb que el protagonista de la novel·la enceta el relat dels fets que ens vol transmetre, em va impulsar a ordenar alguns records que durant molt de temps no vaig voler que sortissin a l'exterior. Em van fer patir molt. A la infància i a l'adolescència.



 RECORDS REPRIMITS

Quan el pare va sortir del camp de concentració el 1941, ja no era el mateix home que havia marxat. La guerra l'havia fet malbé.



Foto: Xarxa


Vaig néixer el 1942 (tenia dos germans de tretze i quinze anys) i el 1948 ell ens va abandonar.

Als anys quaranta això era una deshonra; una tragèdia. No se'n podia parlar.

Encara sento allò de: 
- On és el teu pare? 
- Tu ets el fill de l'adroguer, oi? 
- No, no, el meu pare és pintor. 
M'enrojolava presentant un paper que demanava: "Firma del padre".

De jove defugia, avergonyit, aquest tema.

Em vaig sentir alliberat quan vaig conèixer la Mercè.

Ella, tristament, també havia passat aquell tràngol!!

dijous, 20 d’octubre del 2016

ALBADA FRONT DE MAR

EL CARRER DELS PETONS

Marcel Fité


Capitol I - El misteriós cas de la desaparició d'un cap del cementiri


El narrador ens explica que el desembre de 1840 es trobava, retornat a Nargó aviat faria 2 anys, badoquejant a l'eixida de darrere casa seva, per veure com s'aixecava el dia, i quan s'havia distret tot contemplant una goteta que lluïa a la punta d'una fulla de cirerer, va ser destorbat per algú que cridava: "Lo cap!!! L'hi han tallat i se l'han endut! Se li han endut lo cap!!!
En Maset es referia a la decapitació que va patir el cadàver del Comte d'Espanya, personatge sobre el que va el llibre.

La situació de pau i serenor prèvia a l'esglai sofert pel jove narrador, ens en suggereix una altra.

ALBADA FRONT DE MAR

Fotos: R.Aromí
Abans d'esmorzar, m'agradava de treure el cap a la terrassa i veure com s'aixecava el dia. Aquell s'endevinava clar i només una lleugera broma atenuava la punyent fortor del sol, que ja feria l'ull des del mateix moment en que apuntava per la ratlla de l'horitzó, damunt del mar.
La calma de l'aigua, sense blancalls per l'absència de vent, convidava a la badoqueria. Tot d'una em cridà l'atenció una petita aranya, suspesa a l'aire, despenjant-se per  un invisible fil, des de la branca d'un pi proper.  

dijous, 13 d’octubre del 2016

ABRAÇADA AMOROSA



LA CARTA - Conte inclòs en el llibre de Mercè Rodoreda "Tots els contes"


En aquest conte la Mercè Rodoreda no ens ha fet cap descripció formal i ordenada de cap dels personatges i això ens convida a fer-ne una petita descripció, si més no, de la principal protagonista.

I així és com jo la definiria.


Per començar diu que li costa escriure, activitat que no s'adiu amb la feina del camp però, és clar, qui ho fa per ella és la Rodoreda... i li surt de meravella.
També afirma ser vergonyosa, cosa que a parer meu no queda demostrada, en canvi sí que és pot estar d'acord amb l'altra tret que s'atribueix: sóc forta com un cavall.
És una dona de fort temperament, amb marcada personalitat i un pèl rancuniosa. Capaç de portar endavant tota sola una família i una hisenda. Alhora somiadora i sensual. Amb imaginació poètica que, potser per manca de formació, la confon amb bruixeria.
Un bon exemple de la seva ànima lírica n'és la visió de la lluna sobre el mar conformant la seva llum amb "totes les flors de les pomeres del meu hort".
I tot seguit la manera ensonyada d'enfilar un seguit de paraules només pensades: flors, pomeres, pomeres florides de blanc, blanc de flors, blanca flor de pomera,flors escampades per terra... 
I com a colofó: "i vaig pensar que seria bonic veure una pomera al mig del mar".
Cal afegir la profunda sensualitat que mostra quan valora l'efecte benfactor de l'abraçada sexual amb el marit i quan essent ja viuda, es complau imaginant una companyia al llit que l'acarona.

I a partir d'aquí, provem de fer el nostre enfilall de paraules només pensades



UNA ABRAÇADA AMOROSA


Una dona de bellesa insofrible jeia al llit d'una cambra a la que la mitja penombra dotava d'una atmosfera de certa ambigüitat.
Reposava amb un breu somriure i, aparentment, lliurada a tot allò que li pogués esdevenir.
Un humil raig de llum maldava per a vèncer l'amenaça de la foscor total.
I tanmateix l'espurna de claror il·luminava prou aquell bell rostre, flanquejat per una trena que li reposava damunt els pits.
Un home s'esmunyí a l'estança i s'acostà al llit, silenciós, esperançat i sense gairebé pensar. Només pensava en paraules: mà, cabells, bes, llavis, mots, abraçada.

Prémer-li la mà; passar-li pels cabells; fer-li un bes als llavis; mots d'amor; i tot seguit una abraçada amorosa... interrompuda per la veu d'una infermera tot dient: coratge! se'n sortirà.         

             
Quina d'aquestes fotos us evoca l'escrit anterior?


Foto: Xarxa

Venus del espejo - Velázquez

Foto: Digital D.Barcelona
Resposta: Cap  (segur ?)

dimecres, 5 d’octubre del 2016

ALLÒ QUE NO VAIG VEURE

UNA EXPOSICIÓ SOBRE L'OBRA DE RENOIR

 S'hi exposava el quadre "Ball al Moulin de la Galette".
Entrant a la primera sala ja el vaig sentir: un esgarip agut i llarg que em va desconcertar. Era una criatura que plorava sense parar.
Intentant ignorar l'angoixa que produïen aquells gemecs, vaig voler concentrar-me en l'espai on es presentava una mostra de figures femenines.
Renoir era un fervent admirador de l'univers femení.
Però els laments d'aquell petit  m'impedien assaborir tanta bellesa. Necessitava calma, silenci.
Pujo a la segona planta. Allà hi hauria el Moulin. Una obra genial, esplèndida.
Davant de la pintura me'l trobo: un senyor conduint un cotxet de criatura amb un nen llençant uns crits esgarrifosos, i el suposat avi ni el sentia.
Hi hauré de tornar!  

Ball al Moulin de la Galette - Pierre Auguste Renoir