EL CARRER DELS PETONS
Marcel Fité
Capítol II - Un malson a la dispesa del carrer Ferran
El recurs amb que el protagonista
de la novel·la enceta el relat dels fets que ens vol transmetre, em va impulsar
a ordenar alguns records que durant molt de temps no vaig voler que sortissin a
l'exterior. Em van fer patir molt. A la infància i a l'adolescència.
RECORDS REPRIMITS
Quan el pare va sortir del camp
de concentració el 1941, ja no era el mateix home que havia marxat. La guerra
l'havia fet malbé.
 |
| Foto: Xarxa |
Vaig néixer el 1942 (tenia dos
germans de tretze i quinze anys) i el 1948 ell ens va abandonar.
Als anys quaranta això era una
deshonra; una tragèdia. No se'n podia parlar.
Encara sento allò de:
- On és el teu pare?
- Tu ets el fill de l'adroguer, oi?
- No, no, el meu pare és pintor.
M'enrojolava presentant un paper que demanava: "Firma del padre".
- On és el teu pare?
- Tu ets el fill de l'adroguer, oi?
- No, no, el meu pare és pintor.
M'enrojolava presentant un paper que demanava: "Firma del padre".
De jove defugia, avergonyit,
aquest tema.
Em vaig sentir alliberat quan
vaig conèixer la Mercè.
Ella, tristament, també havia
passat aquell tràngol!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada