La mort de Ferran
VII (any 1833)
Què
li va cridar l'atenció al Miquel?
Que
el poema que li mostrava el Pep, publicat en una revista, estigués escrit en
català.
 |
| Argelaga sense flor |
"Després
de tot, les argelagues també floreixen".
 |
| Argelaga florida |
Li va
dir el Pep, tot recomanant-li que calia confiar en que les coses anirien
canviant.
Oda a la Pàtria
El
poema que li va fer companyia al Miquel era un fragment de l'Oda a la Pàtria,
de Bonaventura Carles Aribau, de l'any 1833.
Diu
en Miquel que, potser perquè era en català, o potser perquè necessitava el consol
de la poesia, el va llegir i rellegir un munt de vegades i se'l va aprendre de
memòria. I aleshores en transcriu un fragment al seu quadern:
"Adéu-siau, turons, per sempre
adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí, en la
pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos
distingia,
per lo repòs etern, per lo color més
blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton
alt palau,
com guarda vigilant cobert de boira e
neu,
guaites per un forat la tomba del
Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina
nau".
El
poema "Pàtria" d'Aribau, conegut més tard com a "Oda a la
Pàtria", va ser un exponent del moviment de la Renaixença catalana, que en
aquells temps començava de forma incipient, i el qual pretenia recuperar una
consciència nacional catalana, sobretot a través de la plena identificació
entre llengua i pàtria.
Hi
ha alguna poesia que en alguna ocasió t'hagi fet companyia?
I vet aquí la nostra resposta
La meva germana, avui morta, em
portava tretze anys i als seus vint-i-cinc, tot just superada la meitat del
segle XX, jo la sentia a casa recitar: ara "La vaca cega"; ara
"La Ginesta", de Joan Maragall, amb molta dolçor.
Però també altres versos, amb
tristor empeltada de tendresa.
Passat el temps algú em va fer a
mans un llibre* -encara el tinc- on hi vaig trobar el poema que em va fer sentir
l'enyorança d'aquella veu, amorosa, com anava desgranant aquells versos, que jo
havia memoritzat quan, sense encara entendre'ls, em comunicaven una desconeguda
emoció:
"Mi carta que es feliz,
pues va a buscaros, cuenta os dará de la memoria
mía.
Aquel fantasma soy que, por
gustaros,
jugó a estar viva a vuestro
lado un día.
Cuando lleve esta carta a
vuestro oído
el eco de mi amor y mis
dolores,
el cuerpo en que mi espíritu
ha vivido,
ya durmiendo estará bajo
unas flores."
EL TREN EXPRESO de Ramón de Campoamor.
 |
Tren expresso - Foto Xarxa
|
*Los 25.000
mejores versos de la lengua castellana.
