Silenci sec
Els silencis que percebo, no són
els normals. Els meus silencis són secs.
Aquells matins encalmats, sense
sorolls, en que una piuladissa lleugera flota a l'ambient; aquelles primeres
hores d'una tarda d'estiu, on tan sols les cigales trenquen la bonior; aquell
cap al tard en que només la suau crida d'una òliba esbotza la claror de lluna...no
són els meus.
Perquè els sons subtils, bells, a
mi no m'arriben. Tampoc frueixo del xiuxiueig de l'estimada, que, a cau
d'orella, vol fer-me palès el seu amor.
Rebo, però,
compensacions. Les d'aquella persona que, comprensiva, s'acosta per parlar-me;
em mira als ulls quan ho fa; em mostra els llavis, somrient, vocalitzant. I
sense un gest de disgust, em repeteix la paraula clau que m'he perdut.
Òliba - Foto : xarxa
Foto: Xarxa
Silenci sec
Rebo, però,
compensacions. Les d'aquella persona que, comprensiva, s'acosta per parlar-me;
em mira als ulls quan ho fa; em mostra els llavis, somrient, vocalitzant. I
sense un gest de disgust, em repeteix la paraula clau que m'he perdut.
 |
| Òliba - Foto : xarxa |
 |
| Foto: Xarxa |
Quin text tan poètic que has escrit! M'ha semblat que, tot i ser en prosa, desprèn una lírica digna d'un dels poetes més nombrats de la nostra estimada Catalunya.
ResponElimina